dijous, 29 de maig del 2014
Anècdotes escolars
Un cop treballada la narració durant el tercer trimestre, l'alumnat de 2n d'ESO fa la prova d'avaluació, on ha de demostrar la seva habilitat en escriure una història viscuda (o no). Demanem que hi hagi introducció i conclusió, que contingui informació rellevant, que estigui ben cohesionada, que sigui clara i sense errors gramaticals ni ortogràfics. A més, com que coneixen la descripció, els demanem que descriguin un espai o una persona. Per últim, valorem també l'expressivitat que dóna l'ús de recutrsos retòrics. El tema: una anècdota escolar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa utilitat dels guants
ResponEliminaTot va començar en un institut situat a la roca del Vallès, un indret tranquil, acollidor, preciós i on es respira la felicitat dels seus habitants que estan orgullosos de viure-hi.
Estàmem asseguts al voltant d'una taula i érem força gent. La Josefa ens explicava diverses coses sobre les reaccions químiques. Com que estàvem al laboratori, en vam fer unes quantes: bicarbonat amb vinagre, sodi amb magnesi, fòsfor amb sodi, potassi amb aigua...
Ja tocava veure l'última reacció química i aquesta era la més perillosa perquè treballàvem amb "gomgia", que són unes pedres que si et toquen a la pell són molt irritants. La Josefa va agafar una pedra amb una espàtula i la va posar en un tub d'assaig. Per posar-hi el segon element, va obrir un pot amb el tub a la mà i la pedra va caure a sobre la mà de la Josefa. Tots vam dir "Ai". Es va rentar la mà i li va quedar tota la pell vermella com un tomàquet.
Aquesta experiència no va ser molt bona i va demostrar perquè fabriquen guants.
Oriol Gonzalez Prats
UNA VISITA INOBLIDABLE
ResponEliminaEra un dia qualsevol, tots els nens i nenes anàvem a l’escola de primària. Però va passar una cosa que a tots ens va sorprendre.
Mentre entràvem a l’escola, tots carregats amb motxilles grans com elefants i parlant amb els amics, va entrar una bèstia que semblava un llamp. No sabíem què era. Quan es va tranquil•litzar, vam esbrinar que era un gos. Era un dàlmata blanc i amb moltes taques negres. Tenia una cua més llarga que una serp i unes orelles colossals. Se’l veia nerviós i espantat.
Tots vam començar a seguir-lo, però de seguida van venir els mestres per intentar agafar-lo. El professor d’educació física, que sabia molt de gossos, va fer que anés cap a ell. Resulta que el gos era d’un senyor que vivia per allà al voltant. El gos i el seu amo se’n van anar cap a casa seva. De lluny, se sentia la veu de l’amo que l’estava renyant.
Tots ens vam endur un ensurt, però va ser un final feliç. Vam aprendre una lecció sobre gossos i vam passar una bona estona.
L’ AUTOCAR
ResponEliminaSi no m’equivoco això va passar fa uns tres anys, de les melodies ningú podia justament quan jo era petit com un pèsol, molt simpàtic i agradable , amb una cara d’allò mes peculiar ja que la tenia plena de pigues i amb uns cabells blancs com la neu.
Tot la classe de 6è B anava en bus cap al fantàstic parc d’atraccions dit Port Aventura. Tota la classe, per entretenir-se, va començar a cantar un repertori de cançons molt variat com la cançó del Barrufet, l’himne del Barça i alguna cançó de la Shakira.
Segurament pel soroll sentir que l’autocar s’estava quedant sense benzina i feia un PRRRR d’allò més estrany . El conductor de l’autocar va ens va avisar de la situació, tots nosaltres llavors callats i preocupats vam prosseguir el viatge.
Quant justament va arriba, l’autocar va fer PATAPAM i va deixar de funcionar, però nosaltres ja havíem arribat. Així que en poca estona ja se’ns va oblidar tot a les fantàstiques atraccions de Port Aventura.
Aquesta va ser una mala experiència, però com que després ens ho vam passar de por al parc d’atraccions el tema del autocar espatllat ja va ser oblidat
L’OPERACIÓ
ResponEliminaTot començar l’any, exactament, el dia 14 de gener 2014 vaig haver d’anar d’urgències a l’hospital, perquè m’havien d’operar d’apendicitis.
Pel matí, vaig llevar-me amb molt mal de panxa a sobre l’abdomen, però havia d’anar sí o sí a l’institut, perquè tenia de fer una obra de teatre de francès. Al cap d’una estona, quan ja era l’hora del pati (el primer de tots que va ser més llarg que un dia sense pa) vaig decidir anar cap a casa i que em visités un metge per assegurar-me que res anava malament.
A continuació, quan la doctora em va tocar la panxa amb les seves mans més fredes que el gel, molt ràpidament em va dir que trucaria a l’hospital, perquè tenia la panxa més dura del normal. Més tard, al venir-me a buscar una ambulància, el mal se m’havia posat en diagonal a la part dreta de l’estómac.
Seguidament, a l’arribar a l’hospital van dur-me a un llit on em van posar una via i on em van fer una ecografia per descartar coses greus. Llavors, a partir d’aquell instant em van diagnosticar apendicitis i en un obrir i tancar d’ulls estava en un quiròfan del soterrani de l’hospital que era gran i fred on els metges anaven amb uns uniformes verds tapats fins els ulls.
A l’acabar, em van portar a l’habitació 319. Era una habitació petita i blanca amb vistes a una església i amb els llits sense cap arruga per estar ben còmoda que estava situat a la tercera planta en un passadís de la secció de pediatria. Allà, vaig estar durant cinc interminables dies, ja que a part em van trobar anèmia.
Finalment, al cap de dues setmanes vaig tornar a l’institut per recuperar tot el que havia perdut de classe. Tots em van rebre amb una forta benvinguda.
Judith Ferré 2nB
La caiguda
ResponEliminaMe’n recordo de tot, tenia 9 anys i, en aquell moment, ens trobàvem a la casa de colònies de Puigcerdà amb tot el nostre curs.
Era l’hora de dormir; l’Oriol, la Marta, la Paula, el Rubén, l’Arnau, l’Aina, la Nerea i jo havíem triat l’habitació més alta de de la torre perquè era la més gran, així que vam començar a fer ruta cap allà.
Un cop ja érem allà, va aparèixer de l’obscuritat una dona grassa, amb cabells blanc, portava unes ulleres molt grans i rodones i anava vestida amb un pijama de flors. Ella era la dona del menjador que ens venia a desitjar bona nit. Tots ens vam tapar amb el sac de dormir, però l’Oriol es va tapar fins amunt i va començar a moure’s molt. De sobte... PUF! Va caure de la llitera i per un pèl no va caure per les escales!!!
Vam haver de cridar els professors ràpidament perquè teníem molta por encara que la dona grassa ja havia marxat. Sort que van arribar molt ràpid i van poder trucar a l’ambulància que va vindre com un llamp.
A l’Oriol no li va passar res (per sort), però gràcies a aquella caiguda, pels que érem a l’habitació, va ser el millor record de la primària.
MANTENIR-SE CALMAT ÉS IMPORTANT
ResponEliminaÉs cert que de totes les vivències sempre s'aprèn una lliçó. Des d'aquell dia de classe, tots cinc amics compartim un sentiment molt més fort que una simple amistat.
Tot començà un dia qualsevol a la nostra classe de sempre:
Era una classe gran, espaiosa, color blau marí amb les parets plenament folrades de papers de colors i dibuixos que nosaltres mateixos havíem fet. La classe, rarament, al tenir les finestres obertes (com aquell dia teníem) adquiria una acústica increïble, pel que sempre sentíem tot el que passava a l'exterior.
De sobte, "Pum!!!", vam sentir un soroll semblant al d'una persona caure al terra. Sense pensar-ho dues vegades, la professora i una petita part de l'alumnat curiosa vam anar a veure què havia estat aquell cop sec. A l'arribar allà, vam veure un dels nostres companys que estava cap avall envoltat d'un líquid vermell que simulava la sang d'una persona. Tot i així, tots, tant la professora com nosaltres, estàvem prou calmats i vam adonar-nos ràpidament que era una estafa dels alumnes d'un curs més petit.
Des d'aquell dia, vam aprendre que fins i tot en els casos més extrems, s'ha de mantenir la calma d'un mateix. Això també, s'ha de reconèixer que tot i l'ensurt, ens ho vam passar pipa perdent classe de tutoria.
EL PRIMER DIA DE PRIMARIA
ResponEliminaTot va començar quan només tenia 6 anys, a l’escola Pilar mestres. Recordo aquell dia com si fos ahir, el dia que vaig entrar a l’escola dels grans.
Era el primer dia clar amb el sol que il•luminava, tothom es preparava per tornar a entrar per aquella porta immensa. Per mi allò era nou, la gent era més gran i els edificis amb les aules semblaven gratacels. A l’entrar a la meva classe, 1rB, vaig seure al costat de la meva millor amiga, la Marta Aznar, una noia amb el cabell ros, dos ulls com cigrons i molt entremaliada i divertida com un pallasso. A la classe ens ho passàvem molt bé. Perquè com que era el primer dia, no vam fer gaire cosa. A l’hora del pati, jugàvem a mare i a pares amb més companyes, fins que va sonar... RIIING! Era el timbre, havíem de tornar a les classes. A l’hora del menjador vaig conèixer més gent, eren tots molt simpàtics. Quan ja era hora de tornar a les classes estava contenta per seguir aprenent més coses.
A l’arribar a casa estava molt contenta ja que m’ho havia passat molt bé i tenia moltes ganes de tornar el dia següent
Sant Jordi
ResponEliminaTota l’escola de primària estava al pati. En plena primavera, el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi.
Era un dia què tots els nens i nenes estàvem nerviosos, ja que era el dia de l’entrega de premis al millor text i al millor dibuix. La meva classe estava col•locada en un petit racó , saltant com cangurs perquè no veiem res.
Va començar la cerimònia, En primer lloc a l’escenari hi havia una nena més petita que una formiga, amb els cabells castanys recollits amb dues trenes i tan blanca com la neu. Va començar a entregar els premis, va arribar el torn de la meva classe. El millor text el va guanyar en Marti, però quant va dir el meu nom per al millor dibuix em vaig quedar en blanc. Vaig anar corrents a agafar el premi i després vaig anar a celebrar-lo ballant i cantant.
Vam estar tot el que quedava de dia ballant i cantant.
COLÒNIES DE FI DE CURS
ResponEliminaEra l'últim dia d'escola, feia, sol, els ocells cantaven, era un dia perfecte. Els de sisè ens n'anàvem de colònies.
Tot va començar entrant a l'autobús; tots nerviosos, però a la vegada molt contents. Jo anava al bus amb una nena que es diu Carlota. Ella és simpàtica, divertida, molt xerraire, té els cabells llargs, els seu nas és petit com un pèsol i la seva boca és gran com un elefant.
Ala fi vam arribar. La casa de colònies era molt bonica. Vam fer grups de 7 persones per compartir habitació. Era gran, amb un fan enorme i un armari gegant. Llavors els alumnes vam deixar les maletes a la habitació, ens vam posar el bikini i cap a la platja. Ens estava esperant un monitor per fer les activitats. La que més em va agradar va ser el plàtan, ! WaW ¡, era superdivertit. Després vam anar a sopar; el menjar estava bonsim. Mes tard vam anar a una discoteca amb altres escoles on vam ballar, vam cantar, vam cridar, etc. Per la matinada vam fer l'última activitat, fam fer buceig, va ser al·lucinant.
Finalment vam agafar l'autobús de volta a casa. Va ser molt trist perquè vam fer molts amics.
EL MEU PRIMER DIA A L’ESCOLA MOGENT.
ResponEliminaEl meu primer dia a l’escola Mogent va ser bastant peculiar. Ens varen convocar uns dies abans per fer una reunió amb els nous companys de classe i per ensenyar-nos el que seria la nostra nova escola.
La Montse, la directora del Mogent, una noia més aviat baixeta i amb el cabell blanc com la neu, va ser qui ens va fer aquella visita guiada.
L’escola era colossal, de color gris per fora i blau cel per dins. El primer dia que vam començar, les classes es van iniciar d’una forma que jo no havia escoltat mai, no s’iniciaven amb un RIIIING!, sinó amb una cançó.
Seguidament, a les 11h, l’hora del pati, vam estar totes les nenes de la classe juntes, ja que no coneixíem a ningú a part dels nostres germans/es, per què no deureu pensar estar amb gent que no coneixeu, oi? Després del pati, vam tornar a la classe, on, pel que jo recordo, vam fer castellà.
Finalment, va tornar a sonar el timbre per anar a dinar i, com es pot deduir, vam tornar a estar totes les noies de la classe juntes, vam dinar, i vam tornar a la classe. Al cap de 3h, va sonar el timbre. Una cosa que se m’ha oblidat dir és que les classes començaven a les 8:30h i acabaven a les 17:00h, però l’any següent ho van canviar de 09:00h fins a les 16:30h.
Bé, per acabar, aquest va ser el meu primer dia a l’escola Mogent, que van obrir un 5é nou i, com he explicat abans, va ser bastant peculiar.
EL VÒMIT
ResponEliminaA continuació, us explicaré una anècdota escolar que vaig tindre fa un parell d’anys.
Una noia alta, amb el cabell negre i llis, que anava al meu grup, portava tot el dia dient que es trobava molt malament, que tenia molt mal de panxa i deia que volia anar a casa seva, però el professor va dir que s’esperés perquè ja era l’última hora, ni que s’anés a morir, va dir.
Al cap d’una estona, va començar a vomitar l’esmorzar i tota la classe es va espantar, sobretot el professor. Va cridar el conserge perquè ho vingués a netejar ja que feia molta pudor. El professor va preguntar: “Que et trobes bé?”. La noia va dir que no, que volia anarse’n a casa seva. Va anar ràpid com una bala cap a consergeria per trucar als seus pares.
Finalment, aquí acaba la meva anècdota escolar, i espero que us hagi agradat.
L’ULTIM DIA DE PRIMÀRIA
ResponEliminaUn dia de juny molt calorós, nosaltres, els nois de sisè de primària, ens disposàvem a tancar la nostra etapa a l’escola Pilar Mestres, on tots i cada un de nosaltres havíem viscut infinitat de moments.
Les meves amigues i jo estàvem especialment nervioses pel que poques passar, ja que els cursos inferiors als de sisè sempre preparaven alguna cosa per als que marxàvem.
La meva fillola, a la qual, cada dilluns anava a llegir amb ella un parell de contes, es va presentar davant meu amb un somriure d’orella a orella per donar-e una gran abraçada.
Ella sempre ha estat una nena molt alegre, amb uns ulls de color castany increïbles que anaven a conjunt amb els sues cabells brillants.
Quan va arribar l’hora dels comiats, com era d’esperar, els nois de segon curs de primària, van modificar la lletra de la cançó popular catalana ‘’Llença’t’’, adaptant-la a la nostra història.
Aquells petits cigrons van fer que la majoria de nosaltres ploréssim tant com per omplir una piscina.
Per acabar aquell meravellós dia, ens van donar una fotografia de tots nosaltres, la qual ara està a la meva habitació penjada amb molt afecte.
Tot va començar un dia que tots els alumnes de 5é ens n’anàvem d’excursió a Sant Miquel del Fai.
ResponEliminaA l’arribar allà vam fer el recompte i després ens van presentar als monitors amb el quals faríem les diferents activitats , el meu monitor, el David, era alt com un pi, jove, amb els ulls blaus, el cabell marró i la pell blanca com la neu.
Ells ens va explicar algunes anècdotes del lloc que visitàvem i tot seguit ens va endinsar en un recorregut per dintre de diferents coves, ens vam ficar el casc, i vam entrar, com el camí de la cova era estreta per el que ens vam dividir en grups de 5 persones. Als meu grup érem: la Marta, la Marina, la Sara i un nen que mai parlava que es deia Oriol.
Tot anava bé, fins que ens vam adonar que l’Oriol s’havia perdut amagat per la cova perquè no el trobéssim, tots ens vam fica com bogis i el monitor ens va dir que no ens preocupéssim que ell el trobaria. Tots vam intentar col•laborar tots menys la Sara, que estava asseguda al terra morta de por, al final, com que no el trobàvem va decidir continuar el recorregut per la cova.
Quan vam sortit a l’exterior vam veure l’Oriol corrents, va resultar que l’Oriol va entrar amb nosaltres a la coves, però desprès va tenir por i va tornar a l’entrada sense que ens n’adonéssim.
LA FEBRE DEL ZOO.
ResponEliminaA continuació explicaré una experiència que em va succeir fa dos anys, va ser el dia que vaig anar d’excursió al zoo, vaig gaudir com una nena petita.
Per començar vam agafar l’autobús tot 5é i 6é, jo seia amb la meva amiga Alba. Ella i jo vam riure moltíssim en el trajecte.
Al cap d’una estona de viatge vam arribar al zoo. Jo em trobava malament feia dies, així que per si de cas, havia ficat termòmetres, pastilles, xarops, vacunes... a la motxilla.
De sobte vaig començar a sentir una calor molt profunda a les meves galtes. Em vaig posar el termòmetre i vaig veure que tenia una febre de cavall, vaig prendre xarop i vaig millorar.
Vam continuar visitant animals, però jo em vaig quedar una estona fixant-me en els petits, riallers, colorits i simpàtics tucans, són una espècie d’allò més animada.
En conclusió vaig passar un dia d’allò més estressant.
Ja tenia 13 anys, un dia estava a l’institut i vaig anar a l’hora del pati a practicar Twirling. Quan vaig arribar al gimnàs, un lloc fred, de color blau amb moltes espatlleres, un lloc on hi ha molt silenci, hi vaig anar amb la Cristina, la Berta, la Judith , la Maria i la Sandra. Quan ja vam acabar d’esmorzar vam començar assajar la Cristina i jo. Quan eren les 11:30 no vam sentir el timbre, una dee les que érem aalà va dir que havia sentit el ring nosaltres vam dir que no, llavors a les 11:45 vam pujar a classe, quan ens va veure la professora ens va dir : quines són aquestes hores d evenir del patí. Nosaltres vam callar i ens va deixar entrar. Aquesta anècdota els hi explicaré als meus fills quan sigui gran.
ResponEliminaPaula Jiménez
2nB
Quan vaig saber que tindria dos germanets a la vegada se’m va il•luminar la cara. Encara me’n recordo, d’aquelles tardes veient ``Gran Hermano´´ a l’habitació de l’hospital.
ResponEliminaTot va començar un 11 de febrer, em va portar a l’escola la meva tieta, no volia entrar i estava plorant fins que va venir una nena molt simpàtica de llargs cabells rossos, ulls marrons, nas xato i boqueta de pinyó que sempre duia un somriure posa, no se’m va passar pel cap mai que aquella nena era la Judith Matamala, anys després érem inseparables, fins i tot anàvem juntes de vacances.
La meva tieta em va preguntar si aquella nena tan simpàtica era la meva amiga i com que estava creuada li vaig dir que no. Aquell dia va ser horrorós, em vaig passar tot el migdia amb els braços creuats davant del plat, vaig estar tota la tarda així fins que em van venir a recollir.
Vam anar al hospital i els meus germans semblaven el nen Jesús. Va ser màgic.
Carla Valverde 2nB
Tot va començar un bon dia, quan, a les 7 del matí, els meu despertador ( el qual era més vell que Matussalem) em va llevar amb el seu distintiu “RIIIIIIIIIING!”. Després de dutxar-me, vestir-me i esmorzar, vaig sortir al carrer per emprendre el meu camí cap a l’escola.
ResponEliminaCom ja he dit, eren les 7 del matí, i a més a més era un dissabte. Que què feia jo, anant a l’escola? Doncs bé, aquell dia els director havia organitzat un concert entre els alumnes, i jo havia d’ajudar a portar tot el cablejat a la sala d’actes.
El fet és que, en arribar a l’escola, vaig trobar-hi un munt de gent. Entre ells hi havia el director. Aquell home, d’uns 45 anys, era alt com un Sant Pau. Tenia el nas aguilenc i sota el mateix hi creixia un bigoti que ni en Poirot en podia presumir. Els seus ulls blaus no m’inspiraven gaire confiança i sobre aquests no hi creixia res ja que era calb.
Tot i que hi havia alumnes, el director em va dir que no havien vingut tots els músics, i em va obligar a tocar alguna cançó amb la guitarra. Per sort, havia estat practicant una cançó de Bach. No em recordo gaire del nom, tot i que crec que es deia “Beurre”.
En un obrir i tancar d’ulls, era a l’escenari amb una de les guitarres de l’escola. Va anar millor del que esperava i al final vaig rebre aquells aplaudiments tanta falsos que ningú se’ls creia. A qui li agrada Bach? En fi, tot va quedar en una anècdota.
Joan Conejos 2nB
UN DIA D’EXCURSIÓ
ResponEliminaUn dia de tardor que les fulles eren al terra i hi havia uns paisatges molt bonics, els professors van decidir fer una caminada tot plegats.
Quan vam sortir de l’escola estàvem tots junts, és a dir tots els nens i nenes del curs i els professors. Després d’una estona caminant vam decidir endinsar-nos al bosc. Tots els alumnes pensàvem que era un bosc màgic, perquè era d’ un paisatge molt bonic, amb molta vegetació, amb una font que semblava extreta d’un conte de princeses, amb fulles seques de color marró que donava un toc més viu al paisatge i amb molta llum. Aquest lloc és bastant famós a la Roca i s’anomena La font de Can Planes.
Quan ja vam arribar vam jugar a un joc que era trobar una bruixa, aquesta bruixa era una professora disfressada. Quan era hora de marxa perquè ja havíem menjar, jugat... les professores ens van fer assabentar que era l’hora i nosaltres molt trists vam marxar.
Desprès d’haver fet aquella excursió vaig dir a la meva mare que era un paisatge molt bonic i sobretot per fer fotografies. Vam anar-hi i quan ho va veure em va donar la raó i em va fer moltes fotos que semblava una princesa.
Berta Gonzalez 2B
El terrorífic ascensor
ResponEliminaTot era un dia normal, els ocells cantaven, l’aire bufava suaument i el sol brillava.
Però ,vet aquí que aquell dia canviària i em passaria una cosa terrorífica.
Jo era un nen gran, grassonet, alt, però l’únic incident era que tenia el peu enguixat. ¿I llavors, que passa quan un nen té el peu enguixat? Doncs , cap el terrorífic ascensor. Si us dic la veritat mai he pujat a l’ascensor de l’institut perquè deien que era un ascensor cruel. Aquell ascensor demanava a crits que algun nen enguixat hi pujes.
Vaig avisar a la secretaria perquè em donés les claus per poder pujar a l’ascensor. Estava aterroritzat.no sabria què fer davant d’aquella màquina d’acer que pujava i baixava.
Era el moment de l’acció, vaig pujar sense pensar-m’ho dos cops, però com que anava amb les crosses ,doncs anava una mica lent i llavors a l’entrar a l’ascensor és va quedar el peu entre porta i porta ,que és van tancar ràpidament(semblaven que tenien pressa).Van aixafar el meu pobre peu. A partir d’aquell moment li vaig a agafar una por als ascensors, i llavors, quan hi haig de pujar-hi tinc més compte .
Us recomano que si algú us ha dit que un ascensor és dolent, no hi pujeu i que tampoc i que tampoc us refieu mai dels bons ascensors.
Suposo que tothom s’ha adormit i ha arribat tard al col•legi o al treball. A mi això em sol passar sovint, per tant aquell dia va començar com un dia qualsevol per mi, em vaig llevar tardíssim i vaig arribar deu minuts tard a l’escola.
ResponEliminaNomés començar a pujar les escales per anar a classe, vaig caure tota sola i es va sentir PATAPLOF! Des d’aquell moment vaig saber que m’esperava un dia dolent i semblava que m’havia llevat amb el peu esquerre. El dia va prosseguir mitjanament bé fins a la sortida. La meva amiga Marta, que és una noia amb el cabell curt, mig arrissat, morena, molt alta, alegre i extravertida, em va començar a perseguir per donar-me un dels seus petons de vaca. Els seus petons van acompanyats d’una llepada a la galta, cosa que jo no volia, per tant vaig començar a córrer cap endarrere i vaig caure de cul.
Des d’aquell dia no he corregut més cap endarrere per por de caure un altre cop.