dimecres, 28 de maig del 2014
Anecdotari: Cap d'any
Un cop treballada la narració durant el tercer trimestre, l'alumnat de 2n d'ESO fa la prova d'avaluació, on ha de demostrar la seva habilitat en escriure una història viscuda (o no). Demanem que hi hagi introducció i conclusió, que contingui informació rellevant, que estigui ben cohesionada, que sigui clara i sense errors gramaticals ni ortogràfics. A més, com que coneixen la descripció, els demanem que descriguin un espai o una persona. Per últim, valorem també l'expressivitat que dóna l'ús de recutrsos retòrics.
El tema: una anècdota relacionada amb la celebració de Cap d'any.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ANÈCDOTA DE FESTA DE CAP D’ANY
ResponEliminaAvui, explicaré una anècdota que recordo amb perfecció d’una nit de cap d’any que va ser molt divertida.
Això va passar una nit quan tota la meva família i jo vam anar a sopar en un restaurant. Aquell lloc era immens, les parets eren d’un color groc amarg, estava decorat com un arbre de nadal, coses aquí coses allà aquell lloc estava ple de gom a gom.
La part que millor recordo i la més divertida va ser quan va arribar el moment més màgic de la nit el moment que tothom esperava, quan ens preparàvem per menjar el raïm al ritme de les campanades. Quan vam començar a menjar el raïm el meu pare, molt bèstiament, es va emmagatzemar tots els raïms dins la seva enorme boca. Quan va voler empassar-se tots els raïms, en aquell moment, PAM!, tots un darrere l’altre van sortir disparats com coets de la seva boca i tothom va esclatar a riure sense parar.
Recordo això cada cap d’any i ara quan és el moment de menjar els raïms el meu pare per no quedar avergonyit se’ls menjar a poc a poc encara que no vagi acompanyant les campanades.
Laura Acosta 2nA
ANÈCDOTA A DE FESTA DE CAP D’ANY
ResponEliminaAra explicaré una anècdota que em va passar fa un any per cap d’any.
Primer de tot diré que cada any anem a casa dels meus tiets a menjar el raïm. Els meus tiets tenen una nena preciosa, la meva cosina Abril que és una nena petita, alegre, amb un cabell preciós de color negre com el carbó.
Vam arribar a casa dels meus tiets i ens vam seure a la taula del menjador on hi havia un arbre de color verd viu amb unes tires llarguíssimes.
Tot anava bé fins que la meva cosina va pujar a dalt a buscar un joc. Va començar a baixar les escala i “pam” va caure. El meu tiet al veure-la la va agafar i se la va emportar a l’hospital.
Faltava un quart d’hora per les campanades quan van tornar. Van anar al menjador i van agafar el vol del raïm.
Des d’aquell dia vaig aprendre que les escales s’han de baixar amb precaució.
Judith Matamala
Tap d'any
ResponEliminaLa historia que ara explicaré no es pas una historia alegre i divertida (almenys per mi), però els meus pares sempre que la recorden riuen moltíssim.
Primer de tot, voldria dir que aquests fets tan “divertits” van tenir lloc el dia 31 de desembre del 2009 a casa meva mentre preparàvem el sopar de cap d’any.
Al mateix temps que la meva germana, ma mare i jo preparàvem els aperitius, el meu pare acabava de posar totes les decoracions de nadal. Tot estava maquíssim i il•luminadíssim. Les llums brillaven més que el sol. La taula del menjador, (una taula amb 20 anys d’antiguitat, de color marró fosc i de forma rectangular amb les vores arrodonides) estava decorada amb un ceptre d’angelets i tot de pinyes daurades i l’arbre de nadal tenia penjades totes les postals que havíem rebut i unes quantes boles de nadal.
Després, quan vam acabar de fer el sopar, vam anar a seure a taula. Just en el moment en que el meu pare obria el cava, la meva mare es va posar a ensenyar-li una felicitació de nadal molt divertida i... de cop i volta... ¡Pum! L’ampolla de cava s’havia escorxat i el tap havia sortit disparat cap al sostre. Desgraciadament, quan el tap va rebotar contra el sostre, va anar a parar al meu cap. Com que allò em va fer molt mal, vaig començar a plorar com un nadó. Pel que es veu, allò, a la meva família els va semblar molt divertit i sempre que poden m’ho recorden.
Ara, quan el meu pare es disposa a obrir una ampolla, sempre m’amago en algun lloc per por que allò es repeteixi.
Aina Merino
2nA
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCristian Sánchez
ResponElimina2n A
28/5/2014
Català: anècdota de cap d’any
Ara explicaré una anècdota de cap d’any. El lloc on la vaig viure era Can Planes.
Vaig arribar amb retard, quan tothom ja hi era. Vaig procedir a fer les salutacions, amb els meus tiets i tietes, i la meva àvia, la cuinera. Llavors, vaig anar a veure què feien els meus cosins; estaven mirant un arbre, tan vell com per haver viscut la primera guerra mundial. Ells parlaven d’utilitzar una corda per pujar-hi una persona lleugera. Més tard, quan ja teníem la soga, m’hi van pujar, em vaig agafar al sogall i, després, el meu cosí gran va estirar-la fins que vaig arribar a la part més alta del arbre però, un cop a dalt, vam haver d’anar a dinar, encara que va valer la pena pujar-hi només per les vistes.
Al cap d’una estona, a la nit, com sempre, els meus cosins volien pujar a la part alta, abandonada i morta de Can Planes, però aquell dia vam visitar la bodega. DESC-Era una habitació podrida, vella com el temps, tota plena de teranyines i aranyes d’espuma, a causa del pas del temps.
Per acabar el dia, vam estar tirant petards fins a la matinada, quan vam tornar tots a casa.
Examen narració 3er trimestre: Cap d'any
ResponEliminaA continuació, explicaré una anècdota que em va passar un cap d’any, que per molt que vulgui mai m’he la podré treure del cap.
Com cada any tota la família ens reuníem per sopar tots junts i celebrar el nou any. Cada any era el mateix, sopàvem i posteriorment menjàvem els dotze grans de raïm tan verds com les fulles dels arbres. Aquell any va ser diferent. Eren dos quarts de dotze i tot ja estàvem preparats amb els dotze grans de raïm per fi va arribar l’hora, tots escoltàvem atentament la meva televisió, però va ser llavors, quan a la meva mare, una dona morena amb ulls blaus i d’una estatura normal, es va escanyar amb un dels grans de raïm. La seva cara estava vermella com un tomàquet, el meu pare en veure-la va anar corrents a buscar un got d’aigua, però no va funcionar, així que la millor solució va ser pitjar-li la panxa, directament va escopir el gra de raïm, resulta que era un gra tan gran com un elefant.
Per acabar, vull dir que cada cap d’any que el celebrem junts, recordem l’anècdota i ens ho prenem amb bon humor.
Marta Aznar.
2n A
ANÈCDOTA CAP D’ANY
ResponEliminaAvui explicaré una anècdota que ens va passar a l'Alba i a mi la nit de cap d’any, a una festa amb la família.
Era una nit divertida. Jo, la meva família i la meva amiga, l’Alba, ens dirigíem a la festa de cap d’any. Jo portava un vestit negre com la nit, molt, molt però que molt bonic i l’Alba un de blau fosc perfecte per a l’ocasió. L’Alba és morena amb la cabellera per les espatlles i ulls verds tirant a marró clar.
Desprès de pujar al cotxe, al cap d’uns 10 minuts quan vam arribar a la festa i tot seguit quan vam acabar de sopar ens vam posar a ballar, a la pista amb la coca-cola a la mà amb la mala sort que vam tirar a una senyora la coca-cola per sobre. La senyora es va emprenyar d’una manera que li sortia foc pels queixals. Jo no sabia qui era fins que va resultar que era una cosina meva llunyana, que jo no havia vist en me vida.
En conclusió diré que entenc que s’enfadés ja que jo i l’Alba no paràvem de riure. Jo no volia però no ho podia evitar.
Aroa Cobo 2nA
LA BROMA DE CAP D’ANY.
ResponEliminaA continuació us explicaré una anècdota que vaig viure amb el meu tiet a la festa de cap d’any, aproximadament fa 4 anys.
Per començar, vull dir-vos que tot anava genial. Estàvem els meus tiets, els meus cosins, i tota la família sopant a l’immens menjador de casa de la meva àvia. És una sala molt acollidora, amb una taula gegant, tan llarga com el coll d’una girafa. Té mil milions de fotos penjades a tot arreu. I un sofà tan còmode que només seure 10 minutets ja et quedes adormit.
Desprès, quan vam acabar de sopar, vam seure tots en aquell còmode sofà amb la intenció d’escoltar les 12 campanades i menjar-nos el raïm. I com no, el meu tiet, que és pesat com una vaca, ja estava fent la brometa : “Sara vigila que et prenc el raïm”, i així es va estar els 5 minutets que quedaven d’any, tots impacients i ell amb les seves típiques bromes.
Va arribar l’hora, van començar a sonar, una rere l’altra, i quan anava per la quarta campanada, “PAM”, fica la mà al meu plat, s’emporta la meitat del raïm i diu: “SARA GOLAFRE!”
Per acabar, dir-vos que us he explicat això, perquè us adoneu conta que tenir un tiet tan bromista es bo, però no sempre.
Sara Martos
L’ocell bala
ResponEliminaAra explicaré un fet (o anècdota) que em va passar quan tenia 10 o 11 anys, no me’n recordo gaire, quan va ser.
Tot va començar una tarda. Com cada cap d’any, els tiets, cosins i avis vam quedar per celebrar aquesta festa (concretament, estàvem a Galícia). La nostre àvia (per cert, molt bona cuinera) havia preparat fantàstics plats típics o tradicionals d’aquest país (pop sobretot) i també havia cuinat menjar menys típic com ous ferrats o caldo. Quan faltaven cinc minuts per començar a menjar el raïm monòtonament, es va sentir un “PAM!!!” mentre el vidre es trencava; l’esclat del vidre em va deixar confús durant uns instants i per això no vaig poder veure el projectil que havia destrossat per complet l’enorme vidre de la casa. Després de recuperar-me de l’ensurt, vaig veure que es tractava d’un ocell. Un bassal de sang com el color d’una rosa s’havia format al voltant de l’ésser. Van haver-hi crits mentre la meva àvia, tota tranquil•la, estava netejant la sang i recollint l’au del terra. Aquest ocell era negre, de mitjana mida, cua vermella (probablement tintada per al seva pròpia sang), ulls enormes i potes fines com fideus. Mai n’havia vist un d’igual. Més tard (quant l’ambient s’havia calmat i relaxat una mica) el meu tiet em va comentar que l’ocell havia entrat a l’habitatge com una bala. El sopar va continuar igual deixant de banda l’horripilant tema que havia sorgit.
Espero que l’anècdota que he explicat hagi interessat i que es sàpiga que aquest fet podria passar a qualsevol altre persona (amb la gran quantitat d’ocells que hi ha al món, és clar que pot passa).
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaRecordo que fa uns quants anys, en una festa de cap d’any que estava celebrant amb la meva família el meu tiet es va passar una mica amb la beguda.
ResponEliminaEren les dotze de la nit, ja havien sonat les campanades i sonava una música lenta, una mena de “blues”. A casa, s’hi respirava un ambient tranquil i hauria seguit així si no fos perquè va aparèixer de sobte el meu tiet borratxo com una cubà. A la cara se li dibuixava un somriure maliciós, anava despentinat i no feia gaire bona olor. Portava posat un tratge italià que segurament devia costar uns quants milers de dòlars. Havíem de marxar cap a casa dels cosins, així que ens vam afanyar a acomiadar-se. El tiet ens va voler portar i ningú es va atrevir a impedir-li-ho ja que té bastant mal humor. Vam pujar al seu cotxe i com que tocaven ja les dos de la matinada ens vam adormir. Al despertar ens vam trobar que no harem pas a casa nostra sinó a l’altre punta del món.
Espero no haver de tornar a veure el tiet borratxo i si és així aquest cop no deixaré que ens porti enlloc de cap de les maneres.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaANÈCDOTA DEL CAP D’ANY
ResponEliminaFaré un text narratiu sobre una anècdota que em va passar l’últim cap d’any (el del 2013)
Eren les vuit de la nit i els meus pares em van cridar perquè acabés de jugar i comencés a parar taula i a vestir-me. Jo naturalment vaig anar a poc a poc com una tortuga.
A les deu de la nit van arribar la família de la Clàudia i la de la Judith. Vam començar a sopar menjars molt variats: mini hamburgueses, salsitxes, patates, olives i més. Per postres la mare de la Judith va fer un pastís deliciós.
En acabar de sopar, els nens (la Clàudia, el seu germà, la Judith, el meu germà i jo) vam anar a jugar i ens vam divertir més que un pallasso. A dos quarts de dotze els pares ens van avisar per mirar una cosa impressionant a la televisió.
A Barcelona van fer un home d’uns vint metres d’altura fet de bigues de ferro on a dins hi havia moltíssimes persones vestides de negre fent el cos i quatre de vermell fent el cor que bategava.
En acabar van començar les campanades (ding dong, ding dong...). Els nens en contes de raïm vam menjar “lacasitos”, encara que als pares no els agradava molt. Després d’això vam anar a jugar un altre cop però quest cop va venir l’Oriol. (com ja era tradicional en cada any).
Aquí acaba el meu text narratiu, espero que s’hagi notat com m’ho vaig passar de bé aquella nit.
PROBLEMA DE CAP D'ANY
ResponEliminaAra explicaré una anècdota que em va passar a mi, el dia de cap d’any.
Tot va començar quan eren les 11:55h de la nit. Sobre la taula del menjador hi havia els bols amb 12 boles de raïm cadascun. El raïm que era d’un color verd com la gespa i petit com un cargol. Tenia un tacte rugós com la pell d’un elefant i una olor àcida com la de una llimona.
De sobte els convidats van començar a dir: “És l’hora!”, “És l’hora!” Ràpidament vaig agafar el bol i vaig començar a menjar el 1r raïm, el 2n, el 3r, 4t, 5é i, quan va arribar el 6é, se me’n va anar per l’altre costat i vaig començar a tossir, estava gairebé plorant perquè no sabia que era el que em passava, pensava que totes les coses dolentes em passaven a mi.
I finalment l'endimoniat raïm va sortir per la meva boca. Vaig sentir que allò havia sigut un cop de sort, que sortís per la boca. Finalment desprès d’aquest gran ensurt especialment, per a mi, la nit va continuar perfectament amb rialles i “xivarri”.
Espero que us hagueu posar en el meu lloc i que no us passi mai!
Maria Argemí
UN CAP D’ANY ÚNIC
ResponEliminaA continuació explicaré una història certa que em va passar fa 3 anys, justament el 31 de desembre del 2011.
Com era costum, la meva família materna es reunia a casa dels meus cosins, vora les nou de la nit, per celebrar el nou any. Abans de tot he de dir que la casa dels meus cosins és una casa gran, amb tres plantes; el garatge on guarden el cotxe, les golfes on hi ha la PS3 i la planta principal amb un jardí i una piscina. La sort es que estava a mig segon de casa dels meus avis i cosins de ma mare.
Quan vaig arribar a l’indret indicat, vora les nou de la nit, em vaig ficar a jugar a la play, com era costum. Però era el primer any en el qual participava una persona menys, la meva avia que estava ingressada a l’hospital. També era un any especial perquè tothom anava disfressat, ja fossin petits o grans.
Després de jugar fins a dos quarts d’onze, vam baixar per a dinar amb tothom. Quan vam acabar, vam jugar al bingo ja que havíem comprat regals pels guanyadors. Aquests premis eren jocs dels “xinos”, però feien que et divertissis més. Jo vaig tenir la sort de guanyar un dels deu premis perquè vaig cantar “bingo!”.
Quan faltaven deu minuts per les dotze vam parar de jugar al bingo perquè s’havien acabat els premis i ens vam preparar per les campanades. Pels nens de 4 i 2 anys hi havia “lacasitos” més petits que un gra de sorra. Van sonar les dotze campanades: dong, dong, dong, dong...! Quan van acabar vaig trucar a la meva família paterna (ja que viuen a Badalona) i ens vam felicitar per el nou any.
Van ser unes hores en les quals vaig passar-m’ho molt bé i vam repetir l’any 2012 ja que tothom s’ho va igual de bé. La llàstima és que tot el que comença s’acaba, però no tot el que acaba torna a començar.
UN CAP D'ANY BEN PLE
ResponEliminaAra explicaré una anècdota que em va passar un cap d'any ara fa 6 anys. Encara que jo era petit i a les altes hores de la nit estava mig adormit, em recordo perfectament del que va passar.
Abans d'explicar la part forta de la història, vull deixar clara una cosa. Els meus pares estan divorciats i cada any el meu germà Aleix i jo celebrem la benvinguda del nou any a una casa diferent. Aquest cop ens tocava amb la mare. Com cada any, vam convidar la família "Miralles" per celebrar-ho tots junts, de manera que la casa estava ben plena. Tot i així, per no quedar-nos curts, aquell any també vam afegir la família "Buscà" i alguns amics dels petits de cada família. La casa estava plena de gom a gom, no hi cabia res més, ni persones ni animals, ni tampoc sorolls, perquè la casa semblava una granja. Com cada any, feia fred, aquell any en concret, molt fred, així que vam engegar la llar de foc. Les flames brillaven altes i amb força, omplint tota la casa amb la seva escalfor. Mentre els pares i les mares reien i discutien a taula, els més petits jugaven al "playmobil" al costat del foc. No recordo què feia jo exactament, però sé que en aquell moment concret mirava el foc. De cop i volta, el meu germà s'hi va acostar cridant paraules estranyes i movent els braços en totes direccions. Tot seguit, va agafar el ninot d'un amic seu i el va tirar al foc. El ninot, un cavaller amb armadura platejada, casc, una espasa llarga i un punyal petit, es va desfer sense remei. Després, un tronc va caure al terra i va omplir l'habitació de fum. El núvol ens va cegar a tots i ens va fer tossir fins a treure els pulmons per la boca. Per sort, només el fum va ser el problema i no es va incendiar res.
Després d'això, mai més no ens hem tornat a reunir les tres famílies en una sola casa i mai més hem deixat jugar els petits a prop del foc.
Oriol Perera Cruz
2nA
HISTÒRIA DE CAP D'ANY
ResponEliminaAvui explicaré com vaig passar aquest últim cap d’any.
Tot va començar quan jo i la meva mare estàvem a casa, soles, 3 dies abans de cap d’any. Va venir la nostre veïna, la Roser(és la mare d’un amic meu que es diu Climent). Ens va dir que ells feien una festa amb els seus familiars i amics per celebrar cap d’any, i que si volíem anar-hi. Nosaltres vam dir que sí; i 3 dies després estàvem anant cap a casa del Climent.
Quan vam arribar, ja hi era tothom. Jo no coneixia a ningú excepte el Climent, i justament em va tocar asseure’m a l’altra punta de la taula.
Jo estava asseguda al costat d’una nena que es deia Arola i em va començar a parlar de la seva vida. Aquells primers 5 minuts semblaven 5 anys! Tot se’m feia molt, molt, molt llarg.
Llavors vaig començar a parlar amb un noi que es deia Jordi. Era un noi alt, prim, de cabell morè i de pell blanca, tan blanca com la neu. Tenia els ulls marrons i petits. Era molt maco i simpàtic, em va caure molt bé. Tenia un gran sentit de l’humor, sempre estava fent bromes.
Després de sopar vam anar a baix amb tots els nens. Hi havia una sala de jocs. Vam estar fent collarets, tocant la guitarra, cantant, jugant al “monopoli”,... Va ser tot molt divertit. Després d’això vam anar a fer les campanades i vam tornar a baix. Vam estar tota l’estona ballant i saltant. Aquella nit no s’acabava mai!
Després ens en vam anar cap a casa i tothom va dormir com un nadó. Va ser molt divertida aquella nit i espero que l’any que vé m’ho torni a passar igual de bé.
Estel Folch
ANÈCDOTA DE CAP D’ANY
ResponEliminaPer començar, us explicaré el que va passar la nit de cap d’any de l’any 2013, és a dir, just l’any passat a casa meva.
Tot va començar quan el meu tiet Jaume estava assegut al sofà del menjador. El meu tiet és un home amigable i bastant graciós com un pallasso, ja que sempre està fent tonteries amb tothom (encara que ell no pensi el mateix, a mi les seves tonteries no em fan gracia).
Just en aquell moment, va sonar el timbre “Ring-Ring” i jo molt contenta vaig anar a obrir la porta. Era l’avia Carme, vaig veure que duia un pastis de xocolata gegant i vaig pensar: “Ostres, quin pastissot més gran!”. Era tant gran que només veure’l me’l volia menjar de cop, de la bona pinta que tenia.
Llavors, quan ja vam estar tots a la taula jo no volia menjar, ja que jo només pensava en el pastis i desitjava que arribés ja l’hora de les postres per poder menjar-me’l.
Per fi, va arribar l’hora de les postres, mentres els pares recollien la taula jo vaig decidir anar a buscar el pastis a la cuina, i no us podreu imaginar el que va passar...Vaig anar corrents a la cuina i vaig veure els meus dos cosins, en Roger i l’Alex, menjant-se els últims trossos del pastis!
No m’ho podia creure! Portava tota la nit esperant i “pum” em vaig quedar sense res per culpa dels meus cosins!
I així va ser com em vaig quedar sense tastar ni un tros d’aquell pastis que va portar l’avia. I només espero que aquell moment tan dolent no em torni a passar més.
Per acabar, espero que no em torni a passar mai més (com acabo de dir) ja que em va fer moltíssima ràbia.
Ainoa Herrera 2nA
Historia de cap d'any
ResponEliminaDoncs bé, aquesta anècdota es de l’any 2011, en les festes de cap d’any, sempre que l’explico em ve una sensació agradable, un tant graciosa.
Tot va començar en les festes de cap d’any, que com sempre les pasava amb la meva família.
Hi eren els meus avis, els meus tiets i tietes, cosins i els meus pares. Com cada any ens presentàvem a les 9 de la nit, perquè així la meva mare ajudava a preparar el sopar amb les meves tietes, la Chelo i la Reyes. Mentre elles preparaven el sopar els meus cosins i jo jugàvem al pati a futbol.
Aquell pati era immens, amb unes parets de color blanc com la neu com la neu, amb el terra plenes de rajoles que semblaven xocolata. Tot anava bé, jo m’ho pasaba exttraudinariament bé jugant amb el meu cosi Xavi, parant totes les pilotes que ell em tirava, fins que en Xavi va xutar la pilota tan fort que va impactar sobre aquella làmpada blanca com la neu, que seguidament va impactar sobre la planta de color vermell com la sang que va fer que coigués sobre el cap del meu cosi Nil. Quina sort! Per sort el meu cosí portava el casc de la bicicleta posat i no li va fer gens ni mica de mal.
Aquell cap d’any sempre el recordo per aquella sort que va tenir el meu cosi Nil per portar el casc de la bicicleta. A partir de aquell dia el meu avi no ens deixava jugar a futbol al seu pati.
Joan Rabaneda Herrera
REDACCIÓ D’EXAMEN
ResponEliminaA continuació, explicaré com va anar la festa de cap d’any, però com que la nit va ser molt llarga em concentraré a explicar el moment de les campanades.
Començaré explicant com anava vestida, ja que vaig estar moltíssima estona arreglant-me. Anava tan guapa com una princesa sortida d’un conte. Portava un vestit negre, curt i de tirants amb l’esquena a l’aire. De pentinat portava el cabell amb rissos i un petit recollit perquè es vegues millor la meva cara, que és rodoneta, amb els ulls petits i verds, la boca petitona amb els llavis fins i rosats i les dents lleugerament separades. Portava unes sabates de taló no gaire altes i caminava eixerida i contenta, amb molta facilitat.
Els meus pares van decidir passar el cap d’any amb més amics així que després d’arreglar-me ens vam trobar per sopar tots junts. El menjar estava deliciós, no em vaig quedar amb gens de gana ja que vaig menjar-me fins la última molla de pa. Just després de sopar, com que s’anava apropant el moment de les campanades ens vam reunir al voltant de la televisió amb el raïm preparats per menjar. Jo estava asseguda en una cadira molt despistada i distreta, com alguns nois quan estan a classe. Per culpa d’això, d’estar als núvols, no em vaig a donar que les campanades havien començat feia estona. Vaig agafar el raïm i me’l vaig empassar tot de cop, però les campanades ja havien sonat. En aquell moment em vaig posar molt, molt, molt nerviosa, nerviosíssima, perquè potser podria ser veritat que si no et menges un raïm per cada cop que sona una campanada tens mala sort durant tot l’any. Potser es una tonteria però jo fins i tot em vaig espantar.
Finalment acabaré aquesta redacció aconsellant que quan vagin a tocar les campanades no estigueu despistats per si de cas de veritat porta mala sort no empassar-se el raïm quan toca.
Alba Jiménez López
2A
Anècdota de cap d’any
ResponEliminaAra explicaré una anècdota o més ben dit un dels cap d’anys més estranys que he passat i no gaire normals perquè aquell dia no vaig fer el que tothom fa en el cap d’any, celebrar-lo.
Per comença, aquell any, uns quants dies abans que fóssim en el 31 de Desembre, pensaven els meus pares de què fer per cap d’any. La veritat, no se’ls va acudir cap idea i tampoc, tenia pinta que se’ls acudis. Era bastant estrany! No se’ls havia acudit res. Comparat amb altres anys, ja haurien d’haver planejat amb els amics i els veïns, a on anem? I què fem?
Va arribar el dia, era 31 de Desembre i a casa estàvem com si fos un dia normal i corrent. Eren les 20:00 de la nit només estàvem a casa jo, la meva mare i el meu pare. La casa estava silenciosa i monòtona, però neta com una patena, a taula hi havia el menja de cada dia, no com altres que estarien preparant el pollastre per menjar-se’l abans de les campanades. També la casa estava ordenada i no crec que hi hagi res més a explicar de la meva casa perquè estava com un dia normal.
Quan vaig començar a sopar eren les 20:30 i estava mirant la famosa sèrie de televisió, “The simpsons”, que és tan famosa que no crec que no la coneixeu. Quan vaig acabar de sopar em vaig tirar al sofà fins a adormir-me. Tinc de dir que estava amb el mòbil i mirant la televisió. Finalment, em vaig dormir a les 22:30 aproximadament i no vaig poder mirar les campanades. La veritat és que no passa res perquè no m’importava gaire perdre-m’ho.
Per acabar, si els caps d’anys que feu us aburreixen crec el millor es fer el que he fet jo i no celebrar el cap d’any.
Xavier Gesa
2nA
La Mort vesteix de verd dolç
ResponEliminaAra, explicaré una anècdota que va passar ara fa... tres anys. Una anècdota de cap d’any.
En primer lloc, m’agradaria esmentar que això va passar a casa de ka meva àvia, concretament, al maximalista i antic saló. És un lloc de color ocre rugós que té una olor de primavera increïble. Els colors que hi predominen són tons daurats, marró banús, etc. Sempre conserva aquell aire de misteri indestructible, que fa que tinguis ganes d’investigar els calaixos i furgar els armaris.
Com anava dient, la meva família i jo ens disposàvem a menjar el raïm de la sort, i és que ja eren gairebé tres quarts de dotze. Les nostres ànimes es sentiren impregnades d’eufòria i èxtasi, i la nostra impaciència es manifestava en forma de crits i rialles. Un panorama... Sorollós.
Després d’un quart d’hora, començaren a sonar les campanades. Enmig de l’emoció, jo estava totalment preparat per començar a menjar la meva sort, aquells raïms que em portarien fortuna.
Però, quan anava pel tercer mes de sort, vaig començar a tossir de mala manera. Els meus pares es van alertar moltíssim. Van començar a donar-me amb la mà oberta a l’esquena. Innocents... No saben que això no funciona?
Després de diversos intents, vaig beure aigua i vaig escopir el raïm. Vaig respirar alleugerit, vaig idolatrar l’aire, vaig sentir que podia seguir vivint, que això no acabava aquí, que només havia sigut un ensurt.
En conclusió, l’únic que puc dir és que no m’importava la sort. Podia donar gràcies de seguir viu. Alguns mengen raïm per tenir sort. A diferència d’ells, per a mi, l’infortuni està dolç. ¡Tant, que gairebé no començo l’any!
Redacció Català
ResponEliminaAra us explicaré una anècdota de fi d’any
Per començar, diré que cada cap d’any el celebro amb uns amics a un lloc que es diu “Vila Rurals” ,que esta a Cardona. Quan vaig baixar del cotxe ,vaig veure el meu Albert, d’ulls blaus com el cel, cabell ros i boca petita.Com que feia molt de temps que no el veia, el vaig abraçar tan fort fins que el vaig arribar a ofegar, més tard vam veure el lloc encara que ja ens el sabéssim de memòria, tot seguit vam jugar a futbol en un camp de gespa fresca i verda. Va arribar l’hora de dinar, cosa que em va entusiasmar molt perquè a mi m’encanten els bufets lliures i en aquell lloc n’hi havia un. Vaig agafar tot el menjar que em càpigues al plat ,i vaig menjar fins a rebentar. Mes tard vaig anar a l’habitació, em vaig estirar al meu llit i em vaig dormir en un segon.
Per finalitzar vull dir que sempre m’ho passo molt be quan vaig allà i espero que això no s’acabi mai.
Eric Perales Vilà
Cap d'any: examen de narració 3er trimestre
ResponEliminaExplicaré una anècdota de cap d’any que em va passar l’any passat i que mai oblidaré.
En primer lloc, no passa a La Roca sinó a Castellote, un poble de Terol, molt molt molt petit, al mig de la muntanyes, amb gent molt amable pels carrers i unes festes a l’estiu i a l’hivern excel•lents! Jo, una nena de 13 anys contenta per veure un altre cop als meus amics, embarcava un trajecte llarg de 3 hores.
Aleshores va arribar el moment de baixar del cotxe, havíem arribat! Se’m van passar els dies molt ràpids, com un llamp, gràcies als nens del poble i d’altres que venien de vacances com jo, però per fi va arribar el dia de cap d’any. Era de nit, tothom arreglats i guapos per començar un any nou d’alegries i emocions.
De cop, faltaven pocs minuts perquè seguessin les 00:00 i que es moguessin les campanes de l’església, però de sobte va sortir un senyor de la porta gran dient que havia passat una cosa i no podíem moure les campanes. Tothom nerviós perquè pensàvem que no ens donaria temps de menjar el raïm, un noi de la multitud va saltar dient que podíem baixar ràpid per anar alguns bars. Baixant, corrents com si fossin les rebaixes d’un centra comercial, vam arribar els bars.
Vam poder arribar i menjar els raïms amb els amics i familiars a temps. Aquesta anècdota mai l’oblidaré de per vida. Al llarg de la nit va ser lo millor... però no ve al cas.
Abril Batlle Miquel
2nA
Català