Jo us ofereixo aquest del físic i poeta DAVID JOU:
El
professor
Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d'elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
-indigne, ho sé, i obscur- de tantes meravelles!
Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l'han delejat;
millor l'oblit, la transparència.
La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d'aquests ulls distrets, d'aquests badalls -els veig-, d'aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d’algú altre
sinó d'ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d'aquests instants on ara veuen solament monotonia!
Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d'elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
-indigne, ho sé, i obscur- de tantes meravelles!
Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l'han delejat;
millor l'oblit, la transparència.
La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d'aquests ulls distrets, d'aquests badalls -els veig-, d'aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d’algú altre
sinó d'ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d'aquests instants on ara veuen solament monotonia!
Piscina
ResponEliminaNo pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d'una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d'on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d'on sembla que no pugui sortir mai.
En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s'abandona a prendre el sol.
Joan Vinyoli
NO LA CANÇÓ PERFECTA
ResponEliminaNo la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCaminant, escolta
ResponEliminaCaminant que passes
per la nostra terra:
escolta el cant
de la veu nostra,
escolta el crit
del nostre cor:
som d'Aragó.
La llengua que tenim
és catalana
i mos uneix,
mos agermana,
amb el país veí.
Entén-ho bé:
som d'Aragó.
Les llengües
no saben
de fronteres.
Parlen
de cor a cor
abocant sentiments,
agermanen pobles
que interesos innobles
voldrien separar.
Som d'Aragó
i parlem català,
caminant.
L’ÀNIMA DE LES FLORS
ResponEliminaAquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”
Joan Maragall.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEL NOM
ResponEliminaClementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau;
és nom de princesa.”
“Ai quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina Arderiu
INTERPRETA'M
ResponEliminaInvoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
Mireia Calafell
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDÓNA’M LA MÀ
ResponEliminaDóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l'amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Joan Salvat-Papasseit
Tarda de diumenge
ResponEliminaHem estimat tots dos -tots tres, potser-
les dolces tardes de l'hivern, tancades.
Llegim diaris i bevem cafè,
la llum de fora es va perdent i deixa
un groc ataronjat, la mel del dia.
Aixeco els ulls distretament per veure
dibuixos d'un goril·la que fa riure;
aixeco els ulls per veure-la, de fet:
em meravella la puresa química
de la felicitat dels nens. Tu dorms,
plàcidament i blanca, com un símbol.
Penso en el fotograma que formem;
m'espanten i m'agraden els moments
en què la nostra vida és tan amable:
dels horrors protegida amb aquest vidre.
Anònim
Braç incorrupte
ResponEliminaSóc un tros d'un cos sant
exposat a la llum.
Separat del conjunt
cap cuc m'ha mossegat:
per això em venereu.
Però el més important
us passa inadvertit:
sóc la prova visible
que els trossos són el tot
quan no hi ha res sencer.
Eduard Sanahuja
Aquest poema m'ha agradat per els seu significat i per la veritat d'aquest: que els trossos són el tot quan no hi ha res sencer.
EliminaEls diumenges, a la tarda
ResponEliminaEls diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estranyen les noies davant la setmana
de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s'evadeixen “…fins a l'eternitat!!!”
El cel és gris, com sempre, damunt el poble, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s'evadeixen fins a l'eternitat…
Miquel Bauçà
He triat aquest poema perquè m'ha agradat i a més a més explica molt bé com eren abans els diumenges en els versos: al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen els fills dels obrers, sota la benigna mirada de les mares grasses.
EliminaJudit Garcia
ResponEliminaDéu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Joan Oliver
LES PARAULES
ResponEliminaLes paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.
Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.
Monserrat Abelló i Soler
UN DIA QUALSEVOL
ResponEliminaUn dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
MIQUEL MARTÍ I POL
Joc de tenis
ResponEliminaAnaves damunt l'herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.
La pau dominical tan desesmada
i ta faç d'angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D'un rector reformat, pàl•lidament,
et veia filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.
Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia...
Carros de fenc passaven odorants.
Josep Carner
Gerard Sabatés 2A
ResponEliminaFEINA DE VELL
En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.
Joan Vinyoli
Cristian Sánchez
ResponElimina2n A
Els morts
Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.
Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.
Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.
Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.
Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.
Joan Margarit
AMB UNA MICA DE SORT
ResponEliminaamb una mica de sort
encara podria ser un moble
a la casa que et fa ser tu
una bústia al teu carrer
una interferència familiar
entre les teves sintonies
una cadira que et convida a seure
i que resta muda - immòbil
si no hi ha sort
Pau Gener
DOMINI MÀGIC
ResponEliminaDespunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
Joan vinyoli
Sí, ho confesso. Carles Riba m'ha robat el cor. Ell era latent en els seus llibres, en els llibres que d'ell tinc a casa, en els llibres que d'ell són a la biblioteca. Ell era latent i ara la llum s'ha fet en mi. Us convido a descobrir-lo com l'he descobert jo. Us convido a gaudir d'un poema preciós que parla de l'amor, d'aquest gran tema que tots els poetes han gosat tractar.
ResponEliminaEs pot embogir d'amor, companys? Podem enfonsar-nos en la seva agonia i romandre-hi fins que Ell vulgui?
Gaudiu d'aquest poema i sigueu fidels al vostre cor.
És el poema 7 del Primer Llibre d'Estances
Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.
Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.
No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.
Carles Riba, del Primer Llibre Estances
LES ESTAPES DE LA VIDA
ResponEliminaNo sempre les etapes de la vida
s’acaben com els arbres fugen, nets,
al viatger que mira amb ulls cansats,
posat el cor en la ciutat propera,
un cel de transparència matinal
o un aspre fons de roques moderat
per una posta gran i fastuosa.
Joan Vinyoli
El poema
ResponEliminaAra el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit de colors i sanglots,
i crits de goig i sostingut anhel,
ha esdevingut, en la negror del cel,
llum polièdric que ens consola a tots
mudant la mort en delusori tel.
Joan Vinyoli
M'ensenyaren, primer, a riure'm de tot
ResponEliminaM'ensenyaren, primer, a riure'm de tot,
i, quan van voler que aprengués de lletra, jo els mirava i reia, sense dir ni un mot.
Tot i els resultats, donaven empenta,
ritme a la matèria, complicant lliçons.
I jo, amb tot el morro, vinga fer-ne befa.
Van pensar si el tema no era més seriós
i era que jo els treia graus d'intel·ligència, o que no allargava a tret de cagalló.
Van mirar-me als ulls, just a la nineta, i el somriure estava entaforat al fons.
Van dir: - Vinga, nen, obre la boqueta!
Digue'ns què et fa gràcia... I, des de llavors, que estic explicant-ho en forma de poemes.
Josep Pedrals
El poeta adolescent
ResponEliminaDiré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.
Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.
Joan Vinyoli
He triat aquest poema perquè tracta sobre un tema molt bonic, el que més m'agrada d'aquest poema a part de ser el tema, també m'agrada molt els dos primers versos que diuen "Diré el contorn dels arbres i muntanyes, la solitud, els somnis, el destí;".crec que reflecteixen la forma de ser i pensar del poeta i també ens diu una mica com es sent en aquell moment en que escriu el poema.
EliminaEL TEMPS
ResponEliminaNo més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
Miquel Martí i Pol
EL GRAN FOC
ResponEliminaAtio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.
Joan Vinyoli
ALOPÈCIA
ResponEliminaEs mira al mirall
obsessionat per la caiguda
del cabell.
No et preocupis,
et seguiré estimant igualment,
li diu ella.
Malgrat
aquesta generosa confessió,
el seu enamorament
i el xampú específic i car,
"SEBASTIAN".
Un relat de: Capdelin
Els amants
ResponEliminaNo hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliments i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
BONA NIT
ResponEliminaJa la tarda estira el dia,
s'arrossega el sol pel cel,
no s'amaga, no encara,
que vol seguir essent el rei.
*
Però la Terra gira i gira,
i quan ja no el veiem
a l'horitzó el sol és sols reflex.
La nit lentament arriba.
*
Escalfa l'altra cara del Planeta,
la foscor ens fica al llit
i ens duu al món dels somnis.
Fins demà, bona nit.
Isabel Barriel
NÚVOLS
ResponEliminaÉs la llum difusa
d'un matí ennuvolat,
ens priva de les ombres
a que ens havíem acostumat.
*
Manquen els raigs directes,
manca el sol més radiant,
queda avui tamisat
pels núvols de gris sedàs.
*
No ens enlluerna cap tros de cel,
ens aclapara el fred
i la tristor del dia ens empeny
a considerar certs fets.
*
Pensarem sobre l'hivern,
en els que viuen al carrer,
en la gent que sense aixopluc
patirà aquesta nit la glaçada,
en els fills de la pobresa,
en els orfes de la fortuna,
en els que naufraguen als oceans,
en els que gaudeixen humiliant,
en els que refusen les cultures,
en els cafres repugnants
que es disfressen de demòcrates,
en els miserables
que extrapolen veritats,
en els camps de refugiats
plens dels mateixos fins a dalt,
en la justícia dinerària,
en les víctimes de la veu reaccionària,
en els que viuen al llindar de la misèria,
en aquells que no poden fruir
de la sapiència necessària.
*
I trobem a faltar
aquell sol directe
per a fer ombres xineses,
per a jugar amb els reflexes.
*
I trobem a faltar
la cultura a l'abast
de tots els maltractats.
Isabel Barriel
En el silenci obscur...
ResponEliminaEn el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio, perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.
He triat aquest poema perquè parla sobre el que més m'agrada en el món que és la música. M'ha agradat molt l'ultima estrofa, però el tros que més m'ha cridat l'atenció ha sigut "i se'm emporta lluny dels Nombres i les Coses, més enllà del desig, quasi fins a l'oblit".
EliminaClàudia Maestro
ResponEliminaPINTOR MIRÓ, VELL I CADELL(Pere Quart)
Les teves pintures,
Tan pures,
Tan clares,
Agraden a les criatures
Però els pares
-animetes obscures,
Mans avares,
Ments dures-
Les troben molt cares
I, bé que ho intenten,
No se les expliquen.
I ella diu: ”Que coi representen?”
I ell diu: “Què collons signifiquen?”.
A mi aquest poema em va agradar molt quan el vaig llegir perquè crec que el poeta va dir el que pensava i que expressa la realitat sobre la seva opinió.
NO FACIS CAP PREGUNTA
ResponEliminaAdelerats pel somni d'un dellà
remot, ple d'incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?
Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
cal viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.
Veurem llavors carenes
o un estimball?
No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.
Joan Vinyoli
He triat aquest poema perquè el trobo molt emotiu ja que que el missatge que transmet és molt bonic, sobretot per la frase: el que era és acabat, el ja-no-ser comença.